Fragments històrics de la vall d'Àger
Arnau Mir de Tost el senyor d'Àger.
Arnau Mir de Tost fou un noble i militar del comtat d'Urgell al segle xi, nascut poc després de 1000, de la casa dels Tost a l'Alt Urgell. Va quedar orfe de pare de jove i es va casar amb la jove Arsenda amb la que van comprar al comte el castell de Llordà.
A partir d'aquest castell, que va ampliar per convertir-lo en una base amb vocació ofensiva va projectar els seus dominis cap al sud conquerint l'alcassaba d'Àger, sent nomenat senyor d'Àger. Va dominar i repoblar la vall d'Àger. Els musulmans van reconquerir Àger (es discuteix si una o dues vegades, el 1041 i 1048) i foren expulsats cada vegada per Arnau de Tost.
Al llarg de la seva vida va aplegar un bell patrimoni, amb més de trenta castells i alguna parròquia com la de Sanavastre. Els seus dominis, que van formar un vescomtat, s'estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonès, passant per l'alta Noguera, en llocs com Montmagastre i Artesa de Segre, resseguint a banda i banda del Montsec cap a Àger, fins a internar-se en l'occidental Montsec d'Estall, arribant als castells de Purroi i Llaguarres.
També va arribar a fortificar la vall del Sió, amb el Castell de Florejacs per exemple. A més, després de les negociacions mantingudes per la seva dona Arsenda amb la Santa Seu i de generoses donacions, assolí del papa Nicolau II la independència de la canònica d'Àger respecte als bisbes (sobretot del d'Urgell) i el dret a nomenar-ne l'abat, cosa que li facilità el control de les rendes eclesiàstiques del seu territori.
Sota la bandera del comtat de Barcelona conquerí les importants viles de Camarasa i Cubells i després va participar destacadament en la croada contra Barbastre amb Ermengol III. Els andalusins van recuperar després la vila que Ermengol III va defensar i va morir en la lluita (17 d'abril de 1066). Llavors Arnau Mir co-exercí la tutoria d'Ermengol IV d'Urgell junt amb el vescomte de Castellbò i la comtessa vídua Sança d'Aragó (tercera muller d'Ermengol III).
Fundà el vescomtat d'Àger i peregrinà a Terra Santa. El 1072 va redactar testament i va morir poc després sense fills mascles, passant el vescomtat d'Àger a la seva filla Letgarda, casada amb Ponç Guerau de Cabrera vescomte de Girona. Una altra filla, Valença, es va casar amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.
Arsenda d'Àger.
Arsenda figura per primera vegada al costat del seu marit l'any 1033 en l'escriptura de compra conjunta del castell de Llordà (Pallars Jussà). Arsenda i Arnau conqueriren i repoblaren la Vall d'Àger. Ambdós van signar escriptures en favor d'esglésies i castells; per exemple, l'any 1048, van fer una escriptura a favor de la canònica de Sant Pere d'Àger, que havien fundat i construït sobre una mesquita anterior. En el text, Arnau i Arsenda es consideren repobladors, conqueridors i edificadors d'un territori on abans hi havia hagut conflicte fronterer.
Des dels primers temps de la seva actuació pública, Arsenda contribuí a la dotació i construcció d'esglésies. Per mediació seva, l'abat Oliba envià relíquies per a l'església de Sant Martí de Tost, consagrada el 1040. La carta de l'abat especifica que les enviava a petició d'Arsenda. Ella actuà al costat del seu marit en el repoblament de la vall, establint-hi famílies camperoles i atorgant cartes de poblament. També realitzà una tasca conciliadora en uns temps de guerres feudals, com mostra el casament de la seva filla Valença amb en Ramon V de Pallars Jussà. Aquí se'ns presenta en una faceta diplomàtica i pacificadora.
El testament d'Arsenda
El que realment ens dona notícia excepcional d'aquesta dama del segle xi és el seu testament, datat el 23 de maig del 1068. Aleshores, era una dona madura, d'uns cinquanta anys, que sabia que la mort era a prop i tenia la voluntat de distribuir les seves propietats amb serenitat i en què es veu un recorregut de la seva vida per mitjà dels seus castells i dels temples i esglésies que va fundar.
Mitjançant el testament, podem saber que era una dona culta, que sabia llegir i escriure. La seva guia són les Sagrades Escriptures, amb les quals pensa i dicta testament, que signa amb la seva pròpia mà. El testament és escrit en llatí, amb un vocabulari culte, concís, influït pel català. S'ha de destacar el llenguatge simbòlic i ple de sentiment del text. Arsenda suggereix, demana, suplica que es faci la seva voluntat amb unes frases en què es nota que, malgrat que tenia poder social, en ser dona no podia manar ni ordenar al marit que es fes la seva voluntat. Darrere d'aquest text, mostra una gran personalitat i les seves paraules han captivat els historiadors.
Diferencia el que eren béns propis dels adquirits per aprisió o conquesta. Considera que aquests últims i els béns mobles eren dels dos membres del matrimoni i, en canvi, els vestits i les joies eren d'ella i en disposava a la seva voluntat.
Escacs
Un joc d'escacs: aquest és l'únic objecte que deixa al seu marit. És un objecte molt valuós, tallat en cristall de roca i d'origen àrab (provinent d'un regal o d'un botí). Entre l'aristocràcia feudal, es convertí en un objecte d'entreteniment molt preuat a partir del segle xi. Mostrava un estil de vida molt refinat. Arsenda el considera un objecte d'ús comú, mostra d'un oci compartit amb Arnau.
En morir Arnau, el joc d'escacs passà a la col·legiata de Sant Pere d'Àger. Un inventari de 1547 el cita: "en una caxa de fusta, quaranta-quatre peces de crestall. Diu-se són squacs. No se sap qui·lls donà, creu-se los donà lo comte d'Urgell".[12] El tauler d'escacs figura a l'escut d'Àger i al comtat d'Urgell. Actualment, hi ha dinou peces del tauler al Museu de Lleida, però no s'hi menciona Arsenda sinó el seu marit, Arnau Mir de Tost.
Escacs al museu de Kuwait
Els escacs van arribar, possiblement, de Bagdad a l'Espanya musulmana al segle IX i d'aquí es van estendre a la resta d'Europa. Tot i que aquest joc d'escacs es va trobar a Àger, a Catalunya, el material del qual està fet, el cristall de roca, apunta a un origen llunyà, potser a Egipte.
Aquest conjunt s'ha dispersat al llarg del temps i algunes peces han desaparegut del tot. Algunes peces es troben encara al museu diocesà de Lleida. A finals del segle XIX, unes poques peces van ser portades a París, on es van subhastar i les va comprar l'emir de Kuwait. Avui dia es troben al museu nacional de Kuwait.
La llegenda de la Guilleumota
Conten que aquesta era una dòna molt bona y molt guapa, però també molt decidida. Durant lo seu temps, i en una de les guerres sostingudes amb los francesos, la vila's vegé sitiada de tal manera que després d'una resistencia deseparada, acabades ja totes les forces, era indispensable rendirse; però'l francès exigia que l'entrega fos a discreció y tenia ja'ls seus butxins preparats amb sochs y destrals y pera tallar lo cap a tots los homes d'Ager.
Havent resultat inútils tots los prechs que s'havien fet, la Guilleumota, compadesquda de la trista sort que esperava als seus vehins, va presentarse vestida de dol al general francès implorant clemencia: més aquest no volgués escoltarla.
Desconsolada s'entornà a dintre: però, no donatse encara per fracasada en la seva empresa, s'engalanà amb los mellors vestits y joyes que tenia y va presentarse de nou al davant del sitiador. Quan lo general la vegé tant hermosa, temptat pel dimoni de la carn, va dirli que si li prometia dormir tant sols una nit amb ell perdonava la vida a tots los seus paisans;
y ella, que ja tindria'l seu plan format, va respodre que si no era més que per una nit, hi accedia.
S'obriren los portals, entrà l'excèrcit sitiador a la vila y la Guilleumota se'n emportà al general com allotjat a casa seva. Al sopar, amb ses traces i manyes ella va procurar emborratxarlo, cosa que segons dieun, no fou gaire costosa; y com la borratxera sigués molt forta hagueren de portar al general al llit, adormit ja com un soch.
Ella també va ficarshi, y com al clarejar lo dia dormia encara'l general, va vestirse amb molt cuidado, procurant que no's despertés, y aixís va cumplir la seva paraula sense que l'honor li'n sofrís detriment.
Un dels carrers d'aquesta vila porta avuy lo nom de la Guilleumota. Fins fa poch temps la professió de la capvuitada de Corpus passava per aquest carrer, en memoria y honor d'ella, y per aixó'n deyen la professó de la Guilleumota. En lo ròtul del carrer hi han posat lo nom de Guilleumota.
Hi ha un camp que'n diuen Les franqueses per havèrseli concedit lo ser franch de delmes y primicies en rahò d'haverhi posat lo general francès los sochs o pilons pera tallar lo cap als homes d'Ager, los qui quedaren lliures pel fet de la Guilleumota.
* Aquest text ha estat copiat íntegre amb català antic d'una llegenda d'Àger.
Gaspar de Portolà: Primer governador de Califòrnia.
Gaspar de Portolà (Os de Balaguer 26-6-1716 - Lleida 1786)
Va ser un militar i explorador català, conegut per ser governador i explorador de Califòrnia i el fundador de San Diego i de Monterrey.
Fill d’una noble família de Balaguer amb importants possessions senyorials a Àger i a Castellnou del Montsec.
1716: Neix a Os de Balaguer (Lleida).
1734: Ingressa a l'exèrcit espanyol com a alferes de dragons.
1767: És nomenat governador de la Baixa Califòrnia i se li encarrega d'expulsar els jesuïtes i explorar l'Alta Califòrnia.
1769: L’any 1769, des de Rio de la Plata fins a Mèxic, tot estava controlat per espanyols i el rei Carles III va decidir conquerir les terres que hi havia més al nord.
Sebastián Vizcaíno, un segle i mig enrere, havia fet una descripció d’una badia immensa que havia vist des del vaixell. Havia calculat que era 37º de latitud nord i la va anomenar Monterrey.
La missió encarregada a Gaspar de Portolà era trobar la badia de Monterrey i establir-hi una colònia. L’ocupació espanyola d’aquestes terres de l'Amèrica del Nord consistia en fundar una missió religiosa cada 40 o 50 quilòmetres.
San Diego va ser la primera missió que Gaspar de Portolà i el pare Ginebró Serra, més conegut amb el nom de Junípero Serra, van fundar a Califòrnia.
- L’agost de 1769, van sortir amb l’objectiu de trobar la famosa badia de Monterrey, a uns vuit-cents quilòmetres cap al nord. Es van dividir en dos grups. Un grup havia d’anar amb vaixell, ple de provisions i materials per construir la nova missió. L’altre grup, dirigit per Gaspar de Portolà, havia d’anar per terra. El pare Ginebró Serra es va haver de quedar a San Diego.
L’expedició de Portolà, quan feia quatre mesos que caminaven, els ànims van començar a defallir. Només els feia seguir l’objectiu d’arribar als 37º de latitud nord i trobar Monterrey, on suposaven que ja els esperava el vaixell ple de provisions. Però quan van arribar als 37º només van trobar una petita cala i Portolà va pensar que aquella badia de Monterrey no existia, que només havia estat la il·lusió d’un navegant. Va assumir el fracàs i va decidir tornar a San Diego. En el camí de tornada van clavar una creu en una platja per si el vaixell, amb l'altra part de l’expedició, hi arribava algun dia.
1770: Quan van arribar a San Diego, derrotats, el pare Ginebró Serra estava fet una fúria i els va fer tornar cap amunt i aquesta vegada ell també hi va anar. Al cap de trenta-vuit dies, al juny de 1770, van arribar allà on havien plantat la creu la primera vegada i es van adonar que justament allò era la famosa badia de Monterrey.
A la badia, hi van instal·lar una gran missió, San Carlos Borromeo del Carmelo, l’actual Carmel. Però els espanyols no s’hi van quedar gaire temps. Al cap de poc menys de cinquanta anys, Califòrnia va passar a formar part de Mèxic i el 1848 es va incorporar als Estats Units d'Amèrica.
1771: El rei el nomena tinent coronel.
1776: És nomenat governador de Puebla.
1786: És nomenat coronel del regiment de Numància i tinent del rei a Lleida.
- Mor a Lleida.
- Deixà més de 300.000 rals per a la construcció d’un hospici d’orfes (avui seu de la Diputació de Lleida).